HISTÒRIA | casalvilafranca

UN CAMÍ INICIAT L'ANY 1904

Un dissabte del mes de setembre de l'any 1904, en concret el dia 24, un grup de joves vilafranquins va organitzar un ball al teatre del Tívoli. Poc contents amb el funcionament de les entitats de l'època sempre condicionades per l'adscripció social dels seus associats, aquella colla va decidir tirar endavant una nova entitat de caire més obert i independent. En el decurs d'aquella vetllada es va nomenar una primera comissió organitzadora per tal que endegués els tràmits legals. Des de llavors la diada de la Verge de la Mercè ha estat considerada popularment con l'aniversari de la creació de la societat.

Entre els fundadors hi havia Ramon Cuyàs que en va ser el primer president. Durant les primeres dues dècades del segle van tenir llogades a tongades diverses sales de la vila, des del Tívoli, a l'Agrícola i el Principal i en tots elles van defugir els criteris de pertinença social que caracteritzaven les entitats d'esbarjo. Des de llavors el Casal ha estat considerada la primera societat contemporània que ha tingut la vila, precisament per aquest caire obert i no classista que que ha caracteritzat la seva trajectòria més que centenària.

Primera imatge de principis de segle on s'identifica el nom de l'entitat.

L'espai correspon a l'antic teatre del Tívoli i malauradament no s'ha pogut identificar a les persones que hi apareixen.

EL PRIMER PRESIDENT, RAMON CUYÀS

Ramon Cuyàs va encapçalar una primera junta directiva on també hi eren Pelegrí Soler, Josep Valls, Jaume Carbonell, Antoni Janer, Josep Galofré i Pere Bertran.

1921, UNA FITA HISTÒRICA DE L'ENTITAT. CONSTRUÏM EL TEATRE

El 1915 la Societat La Principal ocupava el local del Centre Agrícola, però el 1918 la societat propietària el va reclamar i els balls principalistes van haver de tornar al Tívoli en una etapa que va fer veure als membres de l'entitat que la seva única solució era l'adquisició d'un espai de propietat.

Després d'haver mirat algunes opcions, es va decidir la compra de l'anomenat solar de "Cal Jardiner", propietat del senyor Alcover, al passatge vilafranquí que donava a la Rambla i que ara porta el seu nom. Després de diverses gestions amb entitats d'estalvi i crèdit es va formalitzar la compra i el setembre del 1920 La Principal va iniciar el cobrament als socis de les accions que farien possible la compra del local, en total dues mil accions de cinquanta pessetes cada una, sense interessos.

Presidia l'entitat en Josep Senabre i tot s'hi valia per aconseguir fons per a l'obra, el Gremi de Paletes de la vila es va oferir per tirar endavant la construcció, amb alguna col.laboració esporàdica dels mateixos principalistes d'ajudants de paleta, fins trametre cartes a diversos vilafranquins residents a Santiago de Cuba demanant-los suport.

ELS PRIMER

ANYS

El ball va ser l'arrel i essència de la Societat La Principal des del mateix moment de la seva creació. En els primers moments de l'entitat el propietari del Teatre Principal, Joan Aixelà, el cedí gratuïtament a la nova. El mes de març del 1906 va veure el canvi de local, fou el lloguer del saló del Tívoli, que tenia més cabuda. El 1907 l'entitat va continuar emprant el Tívoli pels balls de societat, tot i que amb problemes davant la manca de locals a la vila i l'empenta dels espectacles cinematogràfics. Era habitual la celebració de balls després de sessions de cinema.

Dels acompanyats amb piano es pogué passar als amenitzats amb quintet o amb la banda "Penedès". Quan la ballaruga havia d'ésser més lluïda es contractaven orquestres com "La Catalana","Antiga Unió Filharmònica, 'Escolans' o l'esmentada "La Principal",que consta com de Sant Sadurní. Quan era possible es contractava alguna banda militar.

Amb problemes i dificultats la Societat tirava endavant, cap a les darreries del 1907 la necessitat d'assegurar local va portar l'entitat a renovar el contracte de lloguer del Tívoli i, al mateix temps, el del Teatre Principal, el primer per a l'estiu i l'altre a l'hivern.

La primavera del 1921 les obres del saló casalista ja eren gairebé enllestides. Es va pensar llavors en la inauguració durant la revetlla de Sant Joan amb l'òpera "Aida", pel que sembla tan popular llavors com o ara. Però la primera data lliure que tenia la companyia barcelonina que llavors la presentava era per sant Jaume, i així es va emparaular, amb anterioritat, però, es va celebrar una "obertura provisional", va ser el 27 de març, diada de Pasqua florida, quan encara es treballava en el cel-ras i en l'acabament del segon pis del saló, tampoc no hi havia encara cadires ni butaques. Aquell dia tothom va poder veure aquell nou espai d'espectacles, deien les cròniques que van ser dues mil cinc-centes persones les que s'hi van fer presents i que van abonar els vint-i-cinc cèntims de pesseta que valia l'entrada, cal tenir en compte que en aquell moment La Principal tenia uns mil dos-cents socis.

La inauguració oficial no arribaria, però, fins el 24 de juliol. La monumentalitat de l'edificació exigia una celebració adient, de manera que res millor que una representació de l'òpera "Aida", que Verdi havia concebut amb caire de grandiositat.