REPORTATGE SECCIÓ

La “pista” del Casal de Vilafranca és un dels espais de joc més coneguts i entranyables del món del basquetbol català. Aquesta pista ha vist córrer pel damunt del seu paviment cinc generacions de jugadors de Vilafranca i comarca que defensant la samarreta del Casal han fet del bàsquet una bona part de la seva vida i han adquirit valors que anys després encara perduren. Per poder continuar aquesta tasca iniciada l’any 1951 tocava renovar, i per aquest motiu des de la Junta Directiva de l’entitat i d’acord amb la secció esportiva i els pares dels jugadors es va impulsar el projecte de millora de les instal·lacions que acolliran i veuran jugar les properes generacions del basquetbol comarcal.

El passat 29 de setembre en el decurs dels actes de les Festes de la Mercè va tenir lloc l’estrena oficial de la remodelació de la pista de bàsquet que, en una primera fase ha consistit en la millora del terreny de joc, dels accessos i de la grada pels espectadors. La nova pista es va estrenar amb un partit entre els equips del Casal i el Sant Joan de Mata en el decurs del qual es va fer, a més, l’homenatge a Joan Marquès, històric impulsor del bàsquet a la vila i que ha donat nom a la instal·lació casalista.

Va ser la Junta Directiva de l’entitat qui va promoure, i posteriorment va aprovar l’Assemblea General, que la pista un cop remodelada s’hagi passat a dir pavelló Joan Marquès i Carbó, qui fou una de les figures més destacades al llarg de bona part dels cinquanta-set anys de vida de la secció esportiva del Casal. Aquest modest barber vilafranquí va ser un dels impulsors del projecte de creació de la secció esportiva i va dedicar més de quaranta anys de la seva vida a formar i entrenar centenars de joves de Vilafranca que van trobar en ell tot un referent a seguir. Per aquest motiu el Casal, a través de l’Assemblea General del 19 de juny de l’any passat va acordar que aquest espai de formació de joves i infants de la nostra vila tingui el seu nom i perduri en el record la seva petjada, tal i com es reflecteix en la placa que es va destapar les personalitats i família que van assistir a l’acte i on es pot llegir: “La Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports La Principal, a la memòria de Joan Marquès i Carbó, en reconeixement a una vida dedicada al bàsquet i al Casal”.

Van assistir a l’acte uns dos-cents espectadors i diferents personalitats i autoritats locals, com l’alcalde de Vilafranca, Marcel Esteve, els membres de la secció de bàsquet, amb Josep Pedrol al capdavant, i de la Junta, encapçalada pel president Joan Güell, a més del president de la Federació Catalana de Basquetbol, Enric Piquet, qui va recordar el seu pas per Vilafranca com a jugador visitant a la pista casalista. Una neboda de Joan Marquès, en representació de la família, va rebre una placa commemorativa de l’acte.

De pista a pavelló en condicions per afrontar el segle XXI

Amb l’objectiu de convertir l’antiga pista en un pavelló adaptat als requeriments del segle XXI aquesta primera fase de millora del pavelló Joan Marquès ha comprès la remodelació de l’espai de joc i per al públic i el vestuari dels àrbitres. Concretament les obres van consistir en l’eliminació de la tanca d’obra que encerclava la pista, l’adequació de la pista a les mides reglamentàries (28x15 m), l’eliminació del vestuari dels àrbitres a peu de pista i el trasllat al primer pis, la instal·lació de cistelles suspeses del sostre, instal·lació de linòleum amb espuma a sota per amortir els salts i una zona de premsa elevada de les grades. També es va construir de nou la zona de grades amb la col·locació de seients i l’eliminació de dues de les grades que envoltaven la pista per tal de fer la zona de joc més diàfana. Queden situats a un mateix nivell la pista i els laterals, es van adquirir nous seients per a les graderies i queden definits nous espais per a la publicitat. Aprofitant les obres es van eliminar goteres i es va solucionar el sistema de recollida d’aigües a través de terra. Finalment també es van adequar els accessos al pavelló amb la supressió de barreres arquitectòniques. Queda per una segona fase la remodelació dels vestidors dels jugadors que, juntament amb els àrbitres se situen al primer pis de les instal·lacions.

Es tracta d’un projecte de l’arquitecte David Delgado Vendrell la realització del qual ha comptat amb el suport econòmic inicial de l’Ajuntament de Vilafranca segons el conveni signat en el seu moment per l’alcalde i el president de la societat. En el conveni s’establia que, amb l’objectiu de potenciar la pràctica d’activitats físiques i esportives a Vilafranca, i millorar-ne l'accessibilitat, l’Ajuntament col·labora amb la quantitat de 100.000 euros en aquest projecte. En contrapartida, el Casal posa la instal·lació esportiva a disposició de les escoles que ho necessitin durant tres matins a la setmana. També l’Ajuntament podrà fer ús de les instal·lacions gratuïtament per activitats d’interès general fins a un màxim de cinc vegades cada any.

L’abril de 1951 neix la secció esportiva del Casal i amb ella vindria l’ocupació del pati del passatge Alcover que durant molts anys va ser l’accés al teatre, per convertir-lo en pista descoberta per practicar l’hoquei patins i, sobretot, el bàsquet. El 1974, després de fer incomptables gestions davant la Diputació de Barcelona i el seu president, Joan Antoni Samaranch, la tenacitat i la insistència de l’equip de gestió encapçalat per Magí Sol, van aconseguir el seu objectiu, una subvenció que faria possible un dels grans somnis d’aquella Junta i que transformaria la pràctica de l’esport al Casal i a Vilafranca, el cobriment de la pista de bàsquet. Abans de l’actual remodelació, una de les darreres intervencions importants a la pista va ser l’any 1980 i va consistir a dotar el recinte d’un fals sostre que donés més lluminositat i aportés més confort i aïllament climàtic.

De pista a pavelló en condicions per afrontar el segle XXI

L’abril de 1951 neix la secció esportiva del Casal i amb ella vindria l’ocupació del pati del passatge Alcover que durant molts anys va ser l’accés al teatre, per convertir-lo en pista descoberta per practicar l’hoquei patins i, sobretot, el bàsquet. El 1974, després de fer incomptables gestions davant la Diputació de Barcelona i el seu president, Joan Antoni Samaranch, la tenacitat i la insistència de l’equip de gestió encapçalat per Magí Sol, van aconseguir el seu objectiu, una subvenció que faria possible un dels grans somnis d’aquella Junta i que transformaria la pràctica de l’esport al Casal i a Vilafranca, el cobriment de la pista de bàsquet. Abans de l’actual remodelació, una de les darreres intervencions importants a la pista va ser l’any 1980 i va consistir a dotar el recinte d’un fals sostre que donés més lluminositat i aportés més confort i aïllament climàtic.

La junta directiva de l’entitat va promoure que la pista del Casal, un cop remodelada, passes a anomenar-se PAVELLÓ JOAN MARQUÈS I CARBÓ

Una de les figures més destacades al llarg de bona part dels 56 anys de vida de la secció esportiva del Casal va ser Joan Marquès. Aquest modest barber vilafranquí va ser un dels impulsors del projecte de creació de la secció esportiva del Casal i va dedicar més de 40 anys de la seva vida a formar i entrenar a centenars de joves de Vilafranca que van trobar en ell tot un referent a seguir.
Per aquest motiu, des de l’entitat es va demanar a l’assemblea general de socis del juny del 2007 que aquest espai de formació de joves i infants de la nostra vila tingues el seu nom, fent perdurar a la memòria la seva petjada.
El 29 de setembre tenia lloc la inauguració oficial del pavelló i tot el públic assistent, acompanyat per la família de Joan Marquès va poder seguir amb emoció el discurs de l’historiador Ramon Arnabat i les paraules que l’alcalde de Vilafranca , el President de la Federació i els màxims responsables del Casal i la secció esportiva dedicavenm a la figura més important del basquetbol Casalista, en Joan Marquès.

La Revista del Casal, la revista d’una generació

Un llibre, un facsímil i una conferència van servir per recordar, al llarg del mes d’abril del 2007, la importància del patrimoni cultural i literari que van deixar els set números de ‘Revista del Casal’, publicats durant el 1931, i la rellevància intel.lectual dels que la van fer possible.

Ara fa 77 anys van sortir de l’antiga imprempta vilafranquina Claret els set números de la Revista del Casal de la Principal. Va ser una publicació amb una vida curta, del setembre del 1931 a l’abril del 1932, però que el mateix pas del temps l’ha anat situant en un lloc d’honor entre totes les publicacions de l’època. Va ser una publicació vinculada a una entitat, amb un plantejament que fugia netament de la voluntat de ser només un butlletí que reflectís l’activitat estrictament pròpia del Casal. Va ser així com per les pàgines de la revista s’hi van publicar articles i estudis de tota una generació d’intel·lectuals i activistes culturals de la Vilafranca del primer terç del segle XX. Pere Mas i Perera, Rodolf Llorens i Jordana, Pere Grases, el pare Martí Grivé, Antoni Mestres Jané, Dolos Calvet… Són noms propis d’aquella època. Tots ells van desenvolupar una activitat martística o de pensament que es va anar diversificant en molts camins. Però un camí comú a tots ells és la seva presència a la Revista del Casal de la Principal, una publicació que va sobresortir per la seva qualitat, i a la vegada per haver formulat un exercici ‘periodístic’ que anava més enllà de la relació orgànica a un partit polític. Tota una originalitat per l’època que es tracta. La Societat la Principal no ha volgut passar per alt aquest aniversari, evitant que caigui en l’oblit una les iniciatives de les quals aquesta entitat se’n sent més orgullosa.

L’any passat, la celebració d’aquests tres quarts de segle és el que va portar a la publicació del llibre La generació de la Revista del Casal de la Principal, societat i cultura a la Vilafranca de la Segona República. Els seus autors són els historiadors Ramon Arnabat i Joan Solé i Bordes, qui ja va treballar intensament en la recerca historiogràfica del Casal en motiu del centenari d’aquesta entitat. El llibre, publicat per la diada de Sant Jordi de l’any passat, planteja una descripció social, cultural, política i econòmica del context històric en què s’emmarca l’aparició de la Revista del Casal, i l'avalua com un dels moments més intensos i reeixits de la Vilafranca del segle XX, especialment en el terreny cultural. En una primera part s’hi fa una anàlisi global i en una segona es recullen unes breus biografies d’algunesm de les cares més visibles de la cultura vilafranquina del primer terç del segle XX i vinculades a la Revista. L’edició del llibre es va complementar amb la publicació d’un facsímil del primer número de la Revista, aparegut el setembre del 1931, només cinc mesos després de la proclamació de la Segona República. Aquest facímil, la publicació del qual ha suposat un gran esforç, és una molt bona oportunitat per tenir a les mans el treball que ara estem commemorant. Un tercer element d’aquest recordatori va ser la conferència que l’historiador Josep Maria Roig i Rosich (especialista en història política de la Catalunya del primer terç del segle XX) i els mateixos Arnabat i Solé i Bordes van oferir per Sant Jordi del 2007, amb la Revista i els seus temps com a protagonistes.

El primer terç del segle XX va ser una època de canvis. La vida social i cultural de la Vilafranca dels primers anys de segle no s’assembla gens a la que la mateixa població viuria només vint anys després. La proclamació de la Segona República va ser el punt màxim d’una eclosió de llibertats que va afavorir l’activitat cultural i política de la vila. Malgrat tot, aquest ambient ja s’havia anat forjant en els anys previs, i és en aquest context que s’han de situar tots els noms abans apuntats. Vilafrancam va viure el tombant de segle que continuava sent una vila eminentment agrària, en què una quarta part de la població es dedicava a l’agricultura i una altra quarta part formava part de la menestralia. L’economia vilafranquina era extraordinàriament marcada per l’elaboració de vins i aiguardents, amb una notable activitat exportadora, que la situava com una de les principals poblacions catalanes (si no la més important) en aquest sector. Però en l’àmbit cultural presentava moltes mancances. No hi havia cap equipament cultural d’ús públic, i no va ser fins a la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914) que es va començar a plantejar la necessitat de resoldre aquest dèficit. Els anys vint ja van començar a dibuixar un canvi de rumb en molts aspectes, sobretot en el polític i el cultural, precedint la proclamació de la Segona República.

Abans de l’aparició de la Revista del Casal de la Principal, totes les publicacions existents a la vila eren bàsicament òrgans d’expressió de partits polítics o d’entitats profundament marcades per alguna de les ideologies pròpies d’aquells anys. Així trobem diaris i setmanaris com El Labriego (el degà de la premsa vilafranquina, del Centre Agrícola del Penedès, que desapareixia el 1916), Acció (d’Acció Católica) Fructidor (del Centre Republicà Federal), Abril (d’ERC)… Les seves pàgines serveixen per fer un recorregut per la història vilafranquina d’uns anys d’intensa activitat política, malgrat les limitacions que, en el cas de la dècada dels vint, va imposar la dictadura de Primo de Rivera. Van ser també anys de conflictivitat social,especialment al camp i encara més concretament en el sector vitivinícola. Una conflictivitat mal resolta que arribaria fins a l’esclat de la guerra civil. La premsa del moment es va fer un ampli ressò d’aquella situació.

La proclamació de la Segona República és un salt important en la història de Catalunya i de la resta de l’Estat, però el nou govern tenia una difícil herència per resoldre. Tampoc no hi ajudava el context internacional, aclaparat per una forta crisi econòmica (arrossegada pel crack del 1929 als EUA) i l’auge del feixisme i el nazisme. Entre la molta feina a fer, un dels maldecaps al qual calia fer front va ser la conflictivitat social, que al Penedès no va desaparèixer. Ben al contrari, la Llei de contractes de conreu que va intentar tirar endavant el govern autonòmic d’ERC, que beneficiava especialment l’accés dels rabassaires a la propietat de la terra, va generar més tensió al camp. L’oposició dels propietaris, defensats per l’Institut Agrícola Sant Isidre i la Lliga Regionalista, va aconseguir a Madrid que el govern de dretes sorgit de les eleccions del 1934 aturés les intencions del govern de Lluis Companys, fet que va allargar el clima d’enfrontament entre rabassaires i propietaris. Tant és així que a Vilafranca “el conflicte agrari és el centre dels conflictes socials i polítics del moment”, diu l’historiador Ramon Arnabat, coautor del llibre La generació de la Revista del Casal de la Principal.

La Vilafranca republicana

A Vilafranca, el primer alcalde de la Segona República va ser Josep Masachs (de l’Esquerra Republicana de Catalunya), que va dimitir l’octubre del 1932 i que posteriorment accediria novament a l’alcaldia el 1935, ara ja com a alcalde de la Lliga Regionalista. Pel que fa als partits, la vila gaudia d’una àmplia oferta, especialment entre les esquerres. També els sindicats mtenien una forta presència, que en el cas de la CNT va ser majoritària. El nivell de polarització entre esquerres i dretes majoritari a tot el país no va tenir Vilafranca com a excepció. A la capital de l’Alt Penedès, les comeses electorals durant el periode republicà van evidenciar que la diferència electoral entre les dretes i les esquerres no eren tant grans com ho eren al conjunt de la comarca (a favor de les formacions d’esquerra). Per exemple, a les eleccions municipals del gener del 1934, la Coalició d’Esquerres Republicanes (que sumava els federals, l’Acció Catalana Republicana i ERC) es va imposar a la Candidatura Vilafranquina (integrada pel partit radical i la Lliga Regionalista) per 2.595 vots a 2.475.

Malgrat totes les dificultats que se li plantejaven sobre la taula, el govern republicà municipal no va caure en la paràlisi en alguns aspectes importants. Un de central, i que d’alguna manera té a veure amb la generació de vilafranquins vinculats a la Revista del Casal de la Principal, és el de l’educació. Tant el govern de Madrid, com el de Barcelona i com els ajuntaments van fer un salt qualitatiu molt notable quant a la formació, des dels més petits fins als adults, en benefici d’una escola laica i pública. A Vilafranca, l’edifici de l’antiga caserna militar va acabar acollint les escoles públiques i la biblioteca (inaugurada el 31 d’agost del 1934), la primera a Catalunya que disposava d’una sala dedicada als infants. El renovador mètode pedagógic de l’escola Montessori també va ser present a la vila, amb l’obertura de la primera escola que s’obria a Catalunya (fora de Barcelona) amb aquest plantejament educatiu. Es coneixia pel nom de Casa dels Nens i es va mantenir activa fins a l’esclat de la guerra civil. Vilafranca va ser durant la Segona República un referent sobre el que s’estava fent en l'àmbit educatiu. A això cal sumar la feina del catedràtic Josep Estalella, un vilafranquí que va dirigir l’Institut Escola de Barcelona, i que també trobem a la llista de personatges de gran vàlua intel·lectual que, en menor o major mesura, van publicar alguns treballs a la revista casalista.

Niu d’Art és un altre dels noms propis del moviment cultural del primer terç del segle XX a Vilafranca. Tenia el seu local al 38 carrer de la Font i s’hi feien conferències i classes de pintura i dibuix. Va mantenir una activitat irregular, però que va superar les limitacions de la dictadura de Primo de Rivera fins al 1935. La feina de mecenatge del doctor Ricard Fortuny va permetre l’impuls de Niu d’Art. A partir de plantejaments netament religiosos, en aquesta època s’obren les escoles nocturnes Milà i Fontanals a l’Acció Catòlica i el 1919 es crea l’Agrupació Femenina de Cultura de Vilafranca, a l’escola de Sant Elies.

La Revista i els seus noms

Amb la Segona República es respira un esperit emprenedor en l’àmbit cultural. L’aparició de la Revista del Casal de la Principal és en el fons un pont que relliga l’ambient intel·lectual que s’havia anat gestant a la Vilafranca dels anys vint (durant la dictadura de Primo de Rivera) amb les noves oportunitats d’expressió i les llibertats que concedia el nou règim republicà. Segons Ramon Arnabat, “política i cultura van anar en paral·lel durant molts anys, i finalment es van trobar”. Pere Mas i Perera va ser el promotor de la creació del Patronat de Cultura de la Societat la Principal, una entitat que als anys trenta ja gaudia d’una presència i una vitalitat més que notable dins el teixit associatiu de la població, amb la voluntat de ser un espai en què totes les classes socials s’hi poguessin sentir còmodes,encara que finalment va ser la classe obrera la que més s’hi va acabar identificant. Mas i Perera defensava aquesta idea de pluralitat social i ideològica, una concepció amb què neix la revista que ell mateix va liderar. Els set números de la publicació van voler ser una finestra oberta a la societat, i això passava perquè tothom hi tingués cabuda.
En tot cas, l’esperit de pluralitat d'on beu la revista facilita que a la ‘plantilla’ de col·laboradors de la publicació hi apareguin personatges amb motivacions i ideologies diferents. En aquesta llista hi ha, per exemple, Pere Mas i Perera i Rodolf Llorens i Jordana, potser els més significats en l’àmbit polític vilafranquí, per la seva vinculació a ERC (tots dos van dirigir Abril, l’òrgan de premsa escrita del partit de Macià). Altres col·laboradors destacats van ser Pere Grases (un humanista que es va desviure per la recerca i l’estudi documental) i Josep Estalella (físic i químic de formació, però conegut per la seva faceta de pedagog). També hi tenia cabuda un membre de l’Església, com ho era el pare Martí Grivé, que anys més tard seria un dels fundadors del Museu de Vilafranca.

Tots ells tenen punts que els separen, però molts que els uneixen. La trajectòria personal de tots coincideix en molts aspectes. Per exemple, en la seva dedicació per la cultura. En molts dels projectes culturals que es van crear als anys vint ja hi apareixen tots aquests noms. El seu reconeixement públic a la vila ja era en aquells anys notori, la qual cosa, de retruc, dóna a la revista del Casal una merescuda aureola de prestigi. Mas i Perera va participar de les activitats de Niu d’Art, mentre que a Rodolf Llorens se’l pot trobar també a la revista Helix, una de les publicacions culturals avantguardistes gestada al Penedès i que assolí una situació privilegiada en l’àmbit de les publicacions culturals de la Catalunya del moment. Analitzant els col·laboradors que va tenir la Revista del Casal de la Principal en els seus mesos d’existència, hi podem detectar tres grups diferenciats. El primer és el que integren Pere Mas i Perera i dos dels seus deixebles, Rodolf Llorens i Pere Grases. És segurament el pal de paller del moviment intel·lectual que es gesta a Vilafranca en el primer terç del segle XX, sense oblidar altres figures, com la de mossèn Trens. Un altre grup de col·laboradors és el que prové del món associatiu, exemplificat en la figura de Josep Mestres Hero, president del Centre Excursionista Vilafranquí. El tercer grup és el format per dones, com les germanes Lara o Pepita Llorens (germana de Rodolf Llorens). Bona part de tots aquests noms, i d’altres vinculats a la revista, provenien de la petita burgesia vilafranquina, molt identificada aleshores amb el sector del comerç.

Catalanisme i clau penedesenca

El catalanisme i el compromís amb la República és una característica de molts dels col·laboradors de la publicació. Podien venir de bases culturals diferents, però tots venien de l’empenta republicana, comenta Joan Solé Bordes, l’altre coautor del llibre ‘La generació de la Revista del Casal de la Principal’. Prova d’això és que molts d’ells van conèixer l’exili a les acaballes de la guerra civil. Mas i Perera va viure a Xile i a l’Argentina, Rodolf Llorens a França, Mèxic i Venezuela i Pere Grases també a Veneçuela. Josep Mestres Hero no es va exiliar, però va ser empresonat per haver estat un dels impulsors i president del Centre Excursionista Vilafranquí, entitat a la qual el règim franquista va acusar de desenvolupar una tasca catalanista. Val a dir que el pare Martí Grivé també va haver de marxar a França en començar la guerra, però en aquest cas per motius ben diferents (per evitar els perills de l’anticlericalisme). Qui fou el primer president del Museu de Vilafranca va marxar a França i després a Roma i a l’Argentina, com a professor de l’orde de la Sagrada Familia. Havia arribat a Vilafranca el 1929 destinat al col·legi Sant Ramon de Penyafort.

L’interès i la defensa pel Penedès és un altre denominador comú que trobem en tots ells. Durant la Segona República es crea la nova divisió territorial de Catalunya, amb la nova definició de les comarques. El debat territorial va posar sobre la taula la reivindicació de la identitat penedesenca. En aquell context, la feina d’aquesta generació d’intel·lectuals està pensada moltes vegades en clau penedesenca. Així, Josep Estalella va exposar una conferència el 1926, en el marc de la Primera Exposició d’Art del Penedès, en què va plantejar un ‘Avantprojecte per a uns estudis penedesencs’, el qual va ser una de les bases fundacionals de l’Institut d’Estudis Penedesencs, 51 anys després. La recerca i les troballes arqueològiques de Martí Grivé en molts pobles de l’Alt Penedès (sovint amb la participació dels seus alumnes) responen igualment a aquest interès pel territori penedesenc.

La mateixa ceació del Patronat de Cultura, sota la el qual es va impulsar la revista, exemplificava la voluntat de l’entitat de dotar-se d’un contingut i una activitat que estigués en plena sintonia amb les inquietuds, els canvis i les novetats de cada moment. D’alguna manera, les inquietuds personals dels components de la generació de la revista tenen relació amb les inquietuds d’una societat que anava evolucionant i que començava a consumir noves formes d’oci. Com a exemples, podem anotar l’interès de Rodolf Llorens per la cinematografia (fins i tot va arribar a treballar com a productor durant els seus anys d’exili a Amèrica del Sud), i la feina de Josep Mestres Hero com a aficionat a la fotografia. L’afició pel cinema i la fotografia s’anava estenent de mica en mica. De fet, el primer número de la Revista del Casal de la Principal ja anunciava amb “satisfacció” les produccions cinematogràfiques que projectava l’entitat, com Las luces de la ciudad i Àngeles del infierno.

La fi

Per què el Casal va poder tirar endavant una publicació com aquella? Solé Bordes recorda que fins a la Segona República, “Vilafranca no disposava de cap equipament cultural, i només el Casal disposava d’un edifici capacitat per exercir aquesta funció. I així ho va fer, de manera que el Casal va passar a ser ràpidament un punt de referència de l’àmbit cultural del moment, el que a la vegada li va donar una gran vitalitat i notorietat dins la societat vilafranquina”. Els set números de la revista van ser una experiència breu, de només vuit mesos, però de molta qualitat, tant en la forma com en el contingut. En l’aspecte formal, cal anotar els dibuixos d’un aleshores jovenissim Pau Boada. Pel que fa al contingut, es van publicar treballs d’arqueologia, de cultura, el treball sobre el mercat de Vilafranca de Pere Grases i el que es considera el primer gran estudi sobre el cinema a Vilafranca. Més enllà dels treballs, es recollia també tota l’activitat pròpia de les diferents seccions de la Societat.

Però si la revista no va tenir més continuïtat, precisament va ser per la vàlua dels que la van liderar. Mas i Perera va ser nomenat director general de Finances de la Generalitat, mentre que Pere Grases va ocupar el càrrec de secretari de l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer. Per la seva part, Rodolf Llorens va abandonar Vilafranca per exercir de professor a l’Institut d’Olot. Tots tres van haver d’anar allunyant-se de Vilafranca i aquesta situació va escapçar la possibilitat de donar a la Revista del Casal de la Principal una vida més llarga de la que va acabar tenint. Una altra incògnita és saber si hagués estat capaç de superar la polarització que va viure la societat vilafranquina (i la catalana en general) a mesura que avançava la República, i que va cristal·litzar per primera vegada de forma violenta en els fets d’Octubre del 1934. En qualsevol cas, el llegat de la revista, 75 anys després de la seva publicació, no ha quedat en l’oblit.